Reial Societat de Tennis Pompeia

La història del club comença en 1908 amb la construcció del Temple del Santuari de Pompeia impulsada pel Pare Rupert, frare caputxino secretari del cardenal Vius i Tutó. Juntament amb la construcció del temple, avui dia conegut com l'Església de la Mare de Déu del Roser de Pompeia, es van crear nombroses activitats culturals i recreatives coordinades i sufragades per un patronat creat per a aquesta funció. La junta d'aquest patronat, anomenada Associació de la nostra Sra. de Pompeia, va ser la que donaria pas a la fundació de la Societat Esportiva Pompeia en intentar fomentar l'exercici entre la joventut de l'època. La Societat Esportiva Pompeia en poc temps va adquirir gran fama i renom dins de l'alta classe barcelonina i l'esport que es va desenvolupar amb més auge va ser el tennis. Això va fer que el Patronat es veiés obligat a buscar uns terrenys més amplis on es poguessin emplaçar diverses pistes que servirien d'ús exclusiu del tennis, ja que abans s'havien de compartir amb diverses activitats esportives. El lloc escollit estava situat entre els carrers de Casanova, la Travessera de Gràcia, Santaló, Amigó i la Diagonal. A causa de l'apogeu del tennis entre la burgesia barcelonina i a l'ampliació de les instal·lacions, el nombre de participants va créixer considerablement i de les 2 o 3 pistes del principi, es va passar a tenir 8 en els anys 40. El 9 de juny de 1920, la societat va aconseguir que la Casa Reial concedís al Pompeia el títol de "Reial", títol que pocs clubs a Espanya tenien dret a ostentar.

 

En 1925 la Societat Esportiva Pompeia, a causa de la dissolució del Patronat creat pel Pare Rupert, es va deslligar totalment del santuari. El club, que amb el franquisme va passar a cridar-se Reial Societat de Tennis Pompeia, va poder resistir a la guerra. No obstant això, a partir de finals dels quaranta van començar els problemes. L'augment de l'activitat econòmica juntament amb els grans moviments migratoris de persones procedents del camp a la ciutat va fer que es produís un boom immobiliari, això va incrementar el valor dels terrenys situats a les zones cèntriques de les ciutats. Fet que va provocar que l'estada del club en una zona cèntrica com és Travessera de Gràcia, fora complicada, ja que aquests terrenys eren llogats. Així que a principis dels cinquanta, el club es va veure obligat a abandonar el seu emplaçament.

 

Després que el club hagués d'abandonar els terrenys situats en Travessera de Gràcia, van llogar un local en Travessera de Gràcia, 13, on els socis es reunien a jugar a cartes. Paral·lelament, José Bial Vila, president del club en aquell moment, juntament amb el suport del president de la Federació d'Espanyola de Tennis, va engegar el projecte de sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona el trasllat del Club a les pistes de tennis emplaçades al Parc de Montjuïc, que aleshores es trobaven en desús a causa del seu mal estat. Finalment, en el Ple de l'Ajuntament, amb data 5 de juny de 1951 i mitjançant el conveni privat entre ambdues parts, va ser cedit el recinte de Tennis del Parc Municipal de Montjuïc a la Reial Societat de Tennis Pompeia per a la instal·lació del seu camp d'esports amb l'obligació de cuidar de la conservació del mateix en tots els seus aspectes. Aquest recinte, on està situat avui dia la Reial Societat de Tennis Pompeia, es va construir amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l'obra consistia a formar un estand de tennis per al certamen que reunís les condicions necessàries perquè es poguessin disputar partits de campionat internacionals durant l'Exposició.